La decisió de prendre part a l’EMBRUNMAN2010 feia anys que estava pressa però sense data, un dels molts somnis que figuren al teu cap, sense data, però allà estan, fruit en part per ….
• el repte personal de superar una prova amb uns pendents a la bici llunys del meu abast,
• emular i viure en primera persona les històries escoltades, amb avidesa i en múltiples ocasions, de dos bons amics com són en Lluís Bartolo i en Carles Gamisans,
• confirmar que això de fer 40 anys, no és res més que una evolució i un pas més endavant, però res més que això, i que els reptes es poden superar amb l’edat que sigui preparant-se adequadament (això ho puc millorar ;-) ) i anant al ritme que pots assolir.
La preparacióHa estat especial, diferent, sense enquadrar en cap esquema dels habituals que podem trobar en un pla d’entrenament, però almenys entrenant una mica més que d’altres vegades.
A l’hivern una mica d’esquí de fons, mitges maratons i la marató de Bcn en unes magnifiques 3h10.
L’habitual repòs postcursa meu, i llavors a per l’ironcat, però el cap de setmana anterior faig caminant (alguns trams curts trotem) amb el meu germà Bcn-Montserrat, que em deixa les plantes dels peus molt tocades, però tot i aquesta contrarietat, l’ironcat no va malament i l’acabo en 13h18. Descanso unes 2 setmanes, i desprès començo a fer tirades llargues en bici tots els caps de setmana, i quelcom de cursa a peu, però no massa, i la natació amb tirades de 1.200m a 2.000m.
El primer cap de setmana de Juliol, faig la Núria-Queralt (96km i 9500m de desnivell acumulat) amb en David Butxaca, desprès torno a reposar, gairebé 2 setmanes, forçat per haver-me quedat unes cames destrossades i uns peus amb unes bones butllofes. I a partir de llavors, 4 setmanes per el gran repte, la por entra al cos… buff!!!! Algunes sessions llargues de natació de fins a 3.000m, poca cursa a peu i tots els caps de setmana bici amb pujades i pujades, els portetes del parc del Montnegre entre Granollers i Dosrius, els faig del dret i del reves, i com a ports extres un cop el Turó de l’Home i Coll Fòrmic en el mateix dia, i un altre el Rasos.
La setmana prèviaDarrers entrenaments per el Berguedà, amb dissabte 120 km pujant a Coll de Pal, i el diumenge una transició amb 60 km de bici, pujant als Rasos de Peguera des de cal Rosal, per la via més directe, o sigui cercant els pendents més drets.
La resta de la setmana fins el dia de marxa descans amb una mica de natació per treure nervis i dormint moltes més hores de les habituals, a més de seguir la dieta de la mama, que cuina com ningú ¡!!. Això era nou per mi, ja que la majoria d’anteriors “tri-226km” els enllaçava amb setmanes de feina i viatges express, per primer cop anava descansat a una cursa, i és nota molt !!!!
Dijous de matinada sortim amb la família cap a Embrun, i desprès de 730 km toca plantar la tenda, a mitja tarda, sobre un terreny dur amb força pedra, on em deixo un canell masegat al “barallar-me” amb les piquetes i les pedres.
El veí de tenda, és un voluntari veterà que ja em felicita, només per el fet d’estar apuntat per prendre la sortida, fins i tot fa reverencies… al•lucinem tots !!!
Divendres tarda recullo el dorsal i passo el 1er control de signatures amb en Miquel Morales (ens trobem a la cua). Desprès de conèixer la filla del Miquel i la Carmen, torno al càmping a recollir la família i ens anem a reconèixer l'Izoard... I bufff!!! 3h per fer 120km, i nomes una part per el recorregut, des de Guillestre a Briançon, i jo ho haig de fer en bici, COLLONSSSS!! A on m'he ficat!!!
Dissabte trec la bici de la furgo, la “reviso” i surto a rodar una mica amb la bici fins Embrun, ens creuem amb en Marc Rius, i torno per la Nacional que esta col.lapsada per restriccions de transit al fer tot el mati curses per canalla. La bici apunt, jo no ho se però si hem fet el viatge fins aquí, serà qüestió de provar-ho, no?
Plou des del migdia i plou i plou. M’estic acollonint per moments!!! Dubtes i dubtes!!!!! No para, i toca portar les bicis a boxes. Buff! Sembla que podem acabar com al 2006, amb els boxes inundats. Com que no para, amb el gore cap a boxes. Molta cua i ben tots acabem ben xops. Posposen el marcatge per l’endemà mati. ah! Abans de deixar la bici al box s'ha de passar control de firmes... sobre uns papers una mica mullats. Als boxes es deixa la bici vertical, repenjant la tija sobre la tanca, sembla que la bici s'ha de trencar, haig de moure les cadires per encabir la roda del davant, coses de ser grandot. Prenc la caixa de plàstic amb els dos bidons (a boxes tot el material s’ha d’entrar i treure amb la caixa de plàstic desmuntable, tant que algunes no aguanten ni la recollida del primer dia) i cap a recollir la família sota el diluvi. La pluja passà factura als peques, que acaben una mica empiocats.
Vaig a buscar pizzes per acompanyar una sopeta calenta, a més de bosses d’escombreries. Hem de sopar dins de la tenda perquè Sant Pere segueix regant l’hort.
Preparo al material, entre SMS d'amics animant-me, gracies a TOTS!! I miro de encabir-ho, ben endreçat dins de la caixa, i a mes ho poso dins de bosses d'escombreries per si dema segueix plovent i a dormir.
Diumenge
03:50h. Sembla que no plou i he dormit força be, gracies a la Rosa que ha anat a dormir amb els nens. Engego el fogonet per fer cafè i acompanyar l'esmorzar improvisat, Taboule oriental i iogurt amb cereals. Acabo de preparar les coses i cap a boxes.
Cua per entrar a boxes, per allà veig les primeres cares conegudes, en Marc Rius, Victor Dobaño i Eduard Barceló. La bici segueix allà, en una postura estranya però sembla tot en ordre i no s'ha encongit. Vaig a la cua dels WC. Passa per davant Marcel i l'animo, em mira tot seriós i concentrat, desprès veure que la batalla haurà esta dura amb el sud-africà, però que s'emporta la victòria, felicitats Marcel !!. Falten 15' quan entro al WC, i no hi ha paper... Doncs a "jugar" amb el cul brut. Corre-m'hi, 10' i encara sense neoprè, la bossa escombraries es trenca, al ficar el 1er peu, anem be,.... Ràpid, ràpid, ..sort que un jutge s'enrotlla i m'ajuda amb la cremallera...bufff!!! Cap a la sortida,.. Collons esta fosc de nassos i no veig les boies. Avanço entre la gent i trobo al Jon Arnedo a qui demano que m'expliqui on estan les boies i com orientar-se.
6:00h. Sortida... Estic al bell mig del grup, nomé tinc una opció, calma, surto amb la calma que si no reps per tots cantons i el dia es preveu llarg. El contacte amb l’aigua és agradable, esta a 22ºC. A la 1a boia tap i fa pudor (aigua d'un llac i tants peus removent-les). Fins la 2a boia tap, que per cert tenen un petit llum vermell, però massa petit per la negre nit que fa. 1er tram llarg i on nedo còmode seguint els nedadors que em precedeixen perquè la boia més allunyada jo no la veig… 3ª, 4ª i 5ª boia, amb comoditat sense gaires agòbios de gent, i semblà que força be de direcció. Punt d’inici 2ª volta, i sorpresa 29min i escaig!!! Comença a clarejar i em torbo còmode nedant i procuro nedar llarg aprofitant tota la meva envergadura. La natació força neta, i al•lucino al sortir, he baixat d'una hora per primer cop en un “tri-226”, feliç encara que suposo que deuen faltar uns 400m.
7:00h T1. Opto canvi total de roba i per netejar les posaderes amb les malles de la natació :-O. Total que inverteixo 10 minuts per vestir-me amb dos malles netes, top triatló, mallot ciclista, xaleco ciclisme, “manguitos” hivern, guants i mitjons, a més de portar un impermeable, per si un cas. Ah! Abans de sortir passo per el WC ;-OO
7:10h Bici. Amunt, amunt… sortim amunt. I comencen a passar-me ciclistes i ciclistes. Iniciem amb uns 6 o 7 km cap a dalt, amb algunes rampes duretes i on em costa trobar-me a gust. La temperatura és fresca i en alguns trams la boira fa acte d’aparició. Anem alternant trams de pujada amb baixades sinuoses, tot per carreteres estretes, i aixins fins al km 35 on entrem a la general per tornar cap a Embrun. En el tram de baixada per agafar la “nacional” trobem el primer ciclista accidentat que no ha fet un revolt i ja l’havien abrigat amb una manta tèrmica tot esperant l’ambulància.
A Embrun sortim de la ctra. principal i agafem carreteres secundaries amb tobogans però tendint a anar pujant. Km 60, porto un promig per sobre dels 24km/h, vaig bevent i menjant amb regularitat, em trobo a gust gaudint del moment, vaig amb bones sensacions i per sobre de els referències i ritmes que m’havia marcat per passar els talls…
Tornem a la ctra. principal per desviar-nos, al cap de poc cap a Guillestre i allà iniciar el camí que ens ha de portar a coronar l’Izoard. Per aquí ens creuem amb el Miquel Morales, ens informen de l'estat físic de l'altre, ens donem ànims i ell ràpidament se m’escapa. Un tram preciós per unes gorges i un tram de fals pla paral•lel al riu Guil, fins arribar a la cruïlla que ens porta cap al cim, queden 12km fins dalt. Primeres paelles amb trams del 6% al 10%, on passem un cicloturista amb un remolc “enorme” i que no e puc estar d'animar-lo (com pot pujar carregat amb alló per allà!!!! ), fins al poble d’Arvieux on suavitza una mica en una zona de paisatge alpí preciós. Per passat el poblet de Brunissard adreçar-se la carretera amb trams del 13%. Entrem en un tram revirat per el mig del bosc amb trams del 8% al 11%, i arribem a la Cassé Déserte, la part lunar d’aquest port, amb un tram de 500m de descens i els darrers 2 km amb trams de fins al 12-14%.
He fet cim!!!! Content, al meu ritme 7-9km/h als trams més drets, però he arribat amb més de 1h30 d’avançament respecte l’hora de tall, que era l’objectiu.
M’abrigo, menjo quelcom de l’avituallament i em llenço cap a Briançon. Per davant uns 25 km de baixada per una carretera molt ample i en bon estat fins l’entrada a Briançon, a més de tenir prohibida la circulació els cotxes en sentit contrari, fent que puguis traçar molt còmodament els girs.
Un cop passat Briançon, em trec l’impermeable, el “xaleco” i els “manguitos”, i creuem la ctra principal per entrar en ctres secundàries en mal estat durant uns 40 km. Alternem trams de pujada, amb plans, baixades i més pujades. Per la dreta anem vorejant una turmenta que fa que el vent entri fort en alguns trams, i fins i tot alguna ràfega molt forta, però res que no haguem entrenat per l’Abret participant a l’ironcat ;-))) . I també ens mullem en algun moment.
De cop i volta pintat al mig de la calçada,
Bahhh !! deu ser l’avís d’una corba dolenta i amb grava... però, no és la paret del Pallon, canvio plat, però em quedo al 23.. i no passa d’aquí.. apali, em poso dret i començo a passar gent, i aixins uns 2 km, amb unes rampes de c.... fins que no puc més, ara si que m’he passat de voltes ..... i paro a fer entrar el 27 !!!! i no entrava per apajarat!!!, m’estava barallant amb els plats i no amb els pinyons grrrrrrrrrrr !!! sort que un espectador em dona una empenta per arrancar, i acabo els 500m que em quedaven de pujadeta....
Passat Guillestre tornem a creuar la ctra. Principal i desfem el camí cap a Embrun per un altre tram de puja-baixa.... fins arribar a Embrun, km 177 on ens enfilem cap el Chalvet, uns 8 km a un 7-8% i amb trams al 11%, res com una bona traca per acabar una festa ... pim-pam, pim-pam, 7-9km/h i cap a dalt...bufff !!! i desprès baixar amb calma per uns carrers en molt mal estat, però ja esta, superat amb més de 1h de marge el que em feia més por d’aquesta cursa, estic als núvols !!!
T2: 10h02min de cursa. Em trec capes, canvi de mitjons i bambes, visita al WC químic, agafo el got i cap a córrer. Mentres em canvio esta arribant en Víctor del Corral, 3er.
1er revolt dins de boxes i el got ja cau de l’anella de suport que ens van donar per posar al cinturo.. a la merda l’anella (la llenço al terra de boxes), i el got a la mà - per no embrutar ens fan portar el got als corredors, i de fet em semblà una obligació més que correcte –
Surto de boxes, i una jutgessa que em crida, no l’entenc, estic creuat per el got.... al final l’entenc, vol que em posi el dorsal amb la cinta a l’alçada de l’estomac, ho faig a contracor perquè la zona abdominal em molesta. Bé, a la que surto del seu camp de visió, torno a baixar el dorsal.
Vaig “massa dora”, i no veig a la família, fins i tot com passem per la vora del càmping, paro a l’alçada d’on tenim la tenda per mirar per un forat de la tanca, a veure si estan per allà, però no hi ha sort. (la gent no deuria entendre que feia allà parat)
La cursa a peu consisteix en dos voltes que s’inicien voltant el Plan d’Eau, pujada cap a Embrun – en 1500 m puges un desnivell de 400m -, baixes tot el desnivell, en menys d’un km, del centre cap a un tram d’horts, llavors te’n vas a cercar un tram de ctra., que ja hem fet amb la bici al matí, amb 3 0 4 tobogans que et collen, i des de Baratier enfiles en baixada cap a Embrun, on desfàs la volta al Plan d’Eau, dones la volta als boxes i passes per la vora de la meta.
En la 1a volta “no corro”, que faig tant dora aquí?, on esta la família? Entre unes coses i unes altres, la veritat no estic mentalitzat per córrer, per mi Embrun acabava a la T2, aquell era el meu repte, i no estava preparat mentalment per fer la marató. Faig totes les pujades a peu i els avituallaments, però cap allà el km 17 m’adono que queden una mica de 3h per fer un sub15h, i això em desperta una mica, i a partir d’allà començo a “córrer”. Al centre del poble i al voltant dels poblets i cases, la gent t’animà per el nom –porten el llistat de triatletes que ha imprès l’organització -, fins i tot amb algun grup gran fem una onada, molts moments “gallina de piel”.
Al final de la 1a volta ens trobem amb la família, més “gallina de piel”, ja estaven patint pensant que no havia passat la bici.
A la contrameta atrapo al Miquel Morales, que em passa al aturar-me a l’avituallament. Al sortir de boxes m’abrigo, que hi ha una turmentà acostant-se, i quedem per veure’ns al final de la volta al llac.
Km 24, ens tornem a veure i ens citem al mateix lloc per dintre de 2h ;-)))))
Passat el centre d’Embrun, per cert preciós, cau una tromba del quinze, durant 3 km quedem xops de dalt a baix, per el tram de baixada la carretera és un petit riu... “accelero” per no agafar fred. En un avituallament dissolc un power-gel amb aigua, i semblà que baixa... vaig mantenint el ritme i ja no m’aturo a cap pujada a caminar i gairebé a cap avituallament. Passat Baratier atrapo al Miquel Morales que vaja amb la família cap a meta (felicitats per la gran cursa i més venint sense entrenar per els problemes d’esquena).. ens saludem, i tiro, que la família esta passant fred, i ja han esperat prou al seu pare.. un cop més...
Arribo al llac, i allà estan esperant-me sota els paraigües, que comencen a caure gotes,.. i ens emplacem a meta, on els dic que vull que entrin tots amb mi, que el darrer regal d’aniversari el recollírem junts..... la medalla de finisher !!!!!!!!!!
Gràcies família !!!!!
I Embrun a reveure !!!!!
(si podeu, aneu-hi, totalment recomanable aquesta cursa)
Parcials:
